L’anomenat aparell de l’oïda compleix una doble funció: d’una banda, percebre els sorolls i sons del món que ens envolta; d’ altra banda, la de mantenir l’ equilibri.
Ambdues funcions les compleix mitjançant els òrgans coclear i vestibular respectivament. La connexió d’ aquests receptors amb el sistema nerviós central es realitza a través del vuitè parell cranial conegut també com el nervi estato-acústic.
Aparell de l’ oïda
Des del punt de vista anatòmic l’ aparell de l’ oïda comprèn tres parts: oïda externa, oïda mitjana i oïda interna, localitzades de fora cap endins.
• Oïda externa: Comprèn el pavelló de l’orella, conducte auditiu extern i membrana del timpà.
• Oïda mitjana: Se’l coneix també com a caixa del timpà; limitat per sis parets i entapissat per una membrana mucosa. Posseïdor d’un contingut conegut com la cadena d’ossets de l’oïda, que connecta la membrana del timpà (paret externa) amb la finestra oval (finestra interna).
• Oïda interna: Ubicat al penyal de l’os temporal, igual que les parts precedents. L’oïda interna rep el nom de laberint i està constituït per dues estructures diferents i superposades: una superficial de consistència òssia (laberint ossi), i una altra de consistència membranosa (laberint membranós). Es compon de tres parts:
– conductes semicirculars
– vestíbul
– caragol
La membrana timpànica és semitransparent i prima, que separa la cadena timpànica del conducte auditiu extern, lleugerament oval amb un diàmetre aproximat d’1 cm i un gruix d’1/10 ml. La major part de la membrana del timpà està estirada i es denomina pars tensa, però a la part superior es troba una part més petita, les pars flàcida, més laxa i prima que la resta.
Des del punt de vista histològic, la membrana del timpà es compon de tres capes:
• Capa intermèdia: Formada per teixit connectiu fibrós i representa la major part de la membrana del timpà. Es compon sobretot de densos feixos de fibres de col·lagen disposades en dues capes; a la capa externa (lateral) les fibres irradien cap a fora des del mànec del martell, mentre que a la capa interna presenten una disposició circular. També es troben fibres elàstiques i fibroblasts.
• Pell: És prima, no queratinitzada, sense pèls i sense glàndules. Es compon d’ una epidermis que recolza sobre una prima capa de teixit connectiu subepidermic.
• Mucosa: composta per epiteli pla simple que descansa sobre una prima làmina pròpia.
Els ossos de l’ oïda
Denominat per les seves formes els ossets de l’ oïda són tres: martell, jou i estrep. Ancorada al centre de la membrana timpànica es troba el mànec del martell, en el seu altre extrem el mateix està unit al jou per lligaments, de manera que sempre que el martell es mou, el jou es mou amb ell. L’ extrem oposat al jou, al seu torn, s’ articula amb el cap de l’ estrep, i la base de l’ estrep es recolza sobre el laberint membranós en l’ obertura de la membrana oval, on les ones sonores es condueixen a l’ oïda interna, la coclea o cargol.
La funció de la membrana i dels ossets és transformar les ones sonores de l’ aire en ones en el líquid de la perilinfa de l’ oïda interna, aquestes ones creen vibracions en la membrana del timpà que coincideix amb la de la font sonora. Quan la membrana del timpà vibra en direcció medial, tota la cadena d’ ossets adquireixen moviment medial i la base de l’ estrep realitza un gir en aquest sentit cap a la finestra oval. Contràriament la vibració de la membrana del timpà en direcció lateral condueix a la base de l’ estrep en la mateixa direcció. Així, la base de l’estrep vibra a causa dels moviments de la cadena d’ossos, i els transmet a la perilinfa sota la forma d’ones.
La trompa d’Eustaquio
Una altra possible estructura compromesa pot ser la trompa d’Eustaquio, aquesta posa en comunicació la cavitat de la caixa amb la rinofaringe. La seva direcció és obliqua de fora cap endins, del darrere cap a davant i de dalt cap a baix. La seva longitud és de 4 cm, i interiorment es troba entapissada per una membrana mucosa que és continuació de la mucosa de la caixa i es continua amb la de la faringe.
La funció que té la trompa és de ventilar la cavitat timpànica per mantenir la mateixa pressió d’ aire a banda i banda de la membrana del timpà, condició necessària per a la funció auditiva normal.
Davant variacions sobtades de pressió a l’atmosfera, la trompa d’Eustaquio pot romandre tancada el que es percep com una desagradable sensació de baixa audició.
La cavitat timpànica
Una altra estructura important de l’ oïda mitjana és la cavitat timpànica, petita cavitat irregular, plena d’ aire, inserida entre la membrana del timpà i oïda mitjana. Per darrere la cavitat timpànica es comunica amb l’antre mastoide i després amb les cel·les mastoidees.
Revestida per una mucosa la qual es comunica cap enrere amb l’antre mastoide i amb la trompa d’Eustaquio. Pel lateral la mucosa revesteix la superfície interna de la mucosa del timpà i per la cara interna amb la superfície lateral de la membrana timpànica secundària.
Estructura i funció de l’ oïda interna
L’ oïda interna, també anomenada laberint, està compost per una porció òssia i una membranosa. La primera és un sistema continu de cavitats i conductes a la part petrosa de l’ os temporal que envolta un sistema equivalent de sacs i conductes, el laberint membranós.
En el laberint ossi es compon del vestíbul, conductes semicirculars i de la còclea. Pertanyen els primers a l’ òrgan de l’ equilibri, mentre que la coclea es relaciona amb l’ òrgan de l’ oïda.
La funció del laberint vestibular és l’estimul adequat té lloc quan ocorren acceleracions de moviment que causen la inclinació de les cèl·lules ciliades. Així es produeixen diferències de potencial del receptor i de la freqüència d’ impulsos de les fibres nervioses vestibulars aferents, per la qual cosa s’ envia al sistema nerviós central informació referida a la posició del cap i als moviments en l’ espai.
La funció del laberint coclear: quan un moviment vibratori actua sobre l’ estrep, la membrana basilar i les estructures supradyacents són agitades per ones que comencen a nivell de l’ estrep mateix i es dirigeixen cap a l’ helicotrema. Aquestes ones, pel seu caràcter migratori, van ser denominades ones viatgeres. Elles transporten la informació acústica des de l’ oïda mitjana a l’ orgue de corti. L’òrgan de corti, amb les seves cèl·lules ciliades, actua com un transductor o transformador d’energia, transformant l’energia mecànica de l’ona viatgera en energia bioelèctrica que es difon pel nervi auditiu.
L’ oïda
És l’ òrgan pel qual és possible percebre els sons. Per al seu estudi es divideix en tres parts: oïda externa, oïda mitjana i oïda interna, aquest últim comprèn el laberint, part essencial de l’ aparell auditiu i òrgan de l’ equilibri.
